Ningú dubta que el treball en equip és un bon invent. Tots els membres de l’equip en surten beneficiats i els resultats són molts superiors als que aconseguirien treballant individualment. La única condició, és clar, és que tots hi posin el coll. Que massa sovint n’hi ha que s’hi repengen. Això ja ho van descobrir els éssers vius fa milions d’anys i exemples d’organismes que viuen en simbiosi n’hi ha per tot arreu. També hi ha paràsits, és clar, però el benefici a llarg termini és menor.
De totes maneres, una de les simbiosis més reeixides són els líquens. Els organismes implicats treballen tan coordinadament que aparentment semblen un únic organisme. Però un liquen no és una planta, ni un animal, ni un res de res. Un liquen és una combinació de dos éssers vius que treballen coordinadament per sortir-ne beneficiats de la feina en equip. El primer dels participants és un fong, que pot oferir protecció enfront la radiació del Sol i la dessecació ja que presenta una bona capacitat de captar aigua de l’ambient. L’altre participant és un alga, o de vegades, un bacteri fotosintètic. En els dos casos la gràcia és que fa fotosíntesi i aporta uns nutrients que li faciliten molt la vida al fong.
El fet que siguin dos organismes diferents complica la seva classificació. A més, molts d’aquests fongs estan tan adaptats a la forma liquènica, que si es separen de l’alga els costa molt créixer i reproduir-se o simplement no poden fer-ho.
Per reproduir-se han desenvolupat un seguit d’estructures ben curioses. En ocasions es tracta simplement de unes quantes fibres de fong amb algunes algues entremig. Altres vegades és més complicat, però l’interessant són les estructures reproductives. N’hi ha que semblen taques de colors. Altres semblen plats pintats amb un color lleugerament més intens a l’interior. Alguns recorden petites trompetes que surten del cos del liquen.
Però de vegades es produeix un divorci entre els dos components. Se sap des de fa molt temps que els líquens són uns dels primers “organismes” que desapareixen quan augmenta la contaminació i per això es fan servir com bioindicadors. Si la qualitat de l’aire es modifica o si apareix pluja àcida o coses similars, el fong comença a fer estructures més gruixudes i resistents. Això impedeix que l’alga faci la fotosíntesi i la unió entre els dos es desfà. Per això, una manera senzilla de saber si l’aire d’una ciutat és net consisteix simplement en mirar si veieu líquens al carrer. Si n’hi ha, l’aire és net, encara que potser les escultures en patiran les conseqüències ja que molts tenen capacitat d’incrustar-se tant a la pedra que l’arriben a degradar. El procés és lent, però incansable, i a la llarga fa malbé la pedra.
El més curiós dels líquens és que encara tenim moltes coses per saber. El seu metabolisme és curiós, ja que el fong aprofita els sucres que fa l’alga amb la fotosíntesi, però abans els transforma en altres sucres. I una cosa semblant passa amb moltes altres molècules. Això fa que no parem de descobrir noves substàncies potencialment interessants en els líquens. Productes que cap organisme fabrica per separat, però que en combinació si que el poden generar.
Tot plegat fa que quan observeu un liquen no esteu mirant un organisme. Més aviat estareu mirant un ecosistema en miniatura. I de pas, sabreu que esteu en un indret poc contaminat.
Un altre exemble molt curiós de simbiosi entre plantes carnívores i rates-penades el podeu llegir ací
Un altre exemble molt curiós de simbiosi entre plantes carnívores i rates-penades el podeu llegir ací
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada