2011, any internacional de la Química

10 anys de Wikipedia

Ecobola Irisana: massa bonica per ser certa

Hi ha estat de moda, però penseu que funciona? El vídeo us aclarirà un poc més l'assumpte...

Nobel de Medicina 2010: la fertilització in vitro

Us transcric aquesta entrada del bloc  CENTPEUS. Ja en parlarem al tercer trimestre del curs.

Aquesta vegada parlar del premi Nobel de medicina i fisiologia no és massa difícil. No es tracta de mecanismes estranys, molècules desconegudes o tècniques misterioses. El guanyador ha estat en Robert Edwards per “El desenvolupament de la fertilització in vitro”, una tècnica de la que més o menys tots n’hem sentit a parlar.

Ara ja sembla rutinària, malgrat que encara representa un gran esforç físic i emocional, sobretot per les mares que s’hi sotmeten. Però als anys 60, quan l’Edwards va començar a interessar-s’hi, eren ciència ficció. A més, per si no n’hi havia prou amb els problemes purament tècnics, hi havia obstacles socials molt importants. A part dels escrúpols religiosos i morals, la infertilitat no es considerava estrictament una malaltia, un problema al que calgués destinar-hi recursos.

En Robert Edwards va fer un plantejament simple. Hi ha molts motius que poden causar la infertilitat en una parella. Problemes per ovular, per fecundar o per implantar l’òvul. Però molts d’aquests problemes es podrien obviar si s'aconseguís dur a terme la fertilització de l’òvul fora de la dona. Això ja s’havia fet en animals d’experimentació, però els humans ja eren una altra història. Allò que en principi és simple, agafa un òvul i molts espermatozoides, posa’ls junts i en poca estona tindràs un embrió en camí, resultava ple de dificultats.

Per començar no és tant senzill aconseguir un òvul, i aviat va veure que no servien si no els obtenia en determinat moment de maduració. Va caldre posar a punt tècniques de laparoscòpia per obtenir òvuls directament de l’ovari. I abans calia fer una estimulació hormonal perquè estiguessin al punt de maduració. Sembla una ximpleria, però si no ho feien així, malgrat que el fecundessin, l’embrió feia una o dues divisions i allà s’aturava.

Va caldre encertar els tractaments hormonals adients, van haver de trobar la manera d’implantar l’embrió, el moment i l’indret. No era igual si s’implantava quan l’embrió tenia dues cèl·lules que si en tenia quatre o si en tenia vuit.

I va caldre aconseguir finançament. Les línies oficials de finançament els van ser denegades. Segurament pensaven que destinar recursos a curar el càncer era més important i els organisme oficials no volien problemes amb organitzacions religioses i morals de tota mena. Per tant van haver de recórrer a donacions particulars. Aquí això del mecenatge és molt poc freqüent, però en països anglosaxons és més habitual. El cas és que mica a mica van anar provant solucions als problemes i finalment, l’any 1978 va néixer la Louise Brown, la primera "bebè proveta" de la història. Cal dir que, estrictament, hauria de ser “bebè placa de cultius”, perquè la fecundació és feia en una placa i no en una proveta.

Actualment la tecnologia ha anat millorant més i més. Malgrat que encara és difícil i complicat (i dur), avui en dia ja han nascut més de quatre milions de criatures gràcies a les tècniques de fertilització in vitro. Molts d’aquells nens, al seu moment han sigut pares i porten vides perfectament normals. Malgrat tot, la tècnica segueix amb una certa controvèrsia com demostra el fet que l’Església Catòlica ha opinat que el premi està completament fora de lloc.

No es pot negar que actuar en els límits de la vida (i també de la mort) comporta un seguit de posicionaments morals i ètics que no tenen fàcil solució. Però segurament als milions de pares que ja tenen al seu fill, aquests dilemes els deuen semblar discussions d’allò més bizantines.